Bòsnia i Hercegovina. Apt. 6

6. Pel·lícula Grbavica de Jasmila Zbanic

La pel·lícula Grbavica es va realitzar l’any 2006 per la directora Jasmila Zbanic. El film mostra la història d’una supervivent a la guerra de Bòsnia i Herzegovina durant les guerres Iugoslaves. La protagonista, Esma, va ser víctima de violacions per part dels Chetnik, un grup armat de serbis que van tenir assetjada la zona de Grbavica durant els anys de la guerra i posteriors a ella. La pel·lícula es centra en el dolor silenciat dels milers de víctimes que van patir aquestes atrocitats i com és el dia a dia de totes elles representat en Esma, la qual conviu amb la seva filla fruit de la violació del passat. A la pel·lícula també es pot apreciar les conseqüències d’una guerra tan a nivell social com a nivell físic. En un moment donat de la pel·lícula, un dels personatges secundaris diu que ell estava estudiant però que amb la guerra es va veure obligat a abandonar els estudis. Amb aquest petit detall la pel·lícula ens mostra com amb una guerra es perd tota una generació, la qual o mor o resta menys qualificada del que hauria d’estar. La mateixa protagonista ha de treballar de cambrera en un local de nit per a sobreviure, tot i no ser aquest el seu ofici. En algunes escenes apareixen edicis abandonats o cremats, destrossats durant la guerra. Aquests espais inhòspits fan palès que el record del conflicte encara és molt viu. Finalment, un altre aspecte molt rellevant és la presència de la violència metaforitzada amb la pistola que acaba agafant Sara per  apuntar a la seva mare i obligar-la a dir la veritat sobre el seu pare. Aquest és el punt àlgid del film, on la càrrega simbòlica és enorme. La guerra tot i haver acabat ha deixat reminiscències de violència per a tots els habitants, inclús aquells que no han viscut el conflicte plenament com és el cas de la jove Sara, ja que a l’escola es troba amb molts companys de classe que tenen pares màrtirs de guerra i és quan ella es comença a preguntar qui és el seu pare. És molt interessant com el sentiment d’orgull nacional està molt present en les criatures com a quelcom molt proper a elles. El fet de tractar amb nens també permet veure un sector de la societat que no té tants prejudicis i té la gosadia de preguntar, de voler saber la veritat, fet que potser el sector adult, encara molt marcat per la guerra, es veu incapaç d’assumir la responsabilitat de preguntar. Per aquest motiu, el silenci en la pel·lícula és un aspecte clau, perquè evidencia aquest ambient de tabú. La violència és un estigma col·lectiu que perviu més enllà de la guerra, és un trauma que necessita més d’una generació per a ser oblidat. La directora amb molta subtilesa ens mostra una societat desfeta, una ciutat de postguerra i uns traumes latents que fluctuen per sota de l’aparent pau. La subtilesa és essencial per a tractar el tema de les violacions sistemàtiques, ja que és un tema molt tabú per al poble bosni encara avui dia, i la subtilesa, el fet de no evidenciar del tot allò succeït reflecteix molt bé la situació de la societat bòsnia després de la geurra.

En una entrevista a la directora de la pel·lícula, es denuncia que la situació en la qual es trobaven les dones víctimes de violacions abans de fer el film era de completa ignorància per part del govern i de la societat bòsnia. Després del film es van aconseguir firmes per a canviar la llei i fer que aquestes dones violades sistemàticament durant la guerra rebessin una compensació econòmica. És realment impactant veure com tot un gran contingent de persones no eren reconegudes pel govern mentre un altre col·lectiu que també havia sofert la guerra si que era reconegut com a víctima de guerra. Paradoxalment, les víctimes més víctimes del conflicte eren obviades i no és fins la pel·lícula de Jasmila Zbanic a l’any 2006 que això canvia de forma parcial. Tot i així, el tabú i el silenci encara són presents, ja que moltes de les víctimes van ser convidades a parlar sobre el que succeí o a veure la pel·lícula però s’hi van negar. El fet de que durant tants anys no se les hagi ajudat per part de la societat bosnia ha fet que aquest col·lectiu de víctimes s’avergonyeixi encara més i no vulgui parlar-ne en absolut ja que  estan, tal i com Zbanic, retraumatitzades.

Aquest període tan violent ha estigmatitzat al país de forma perpetua, essent vist des de l’exterior com un dels escenaris més violents durant les guerres iugoslaves, i no només això sinó que és vist com un país fragmentat i encara traumat. De fet, una primera cerca bibliogràfica sobre el país parla fonamentalment sobre els conflictes bèl·lics, essent difícil veure-hi una cara amable i feliç del país. Tan és així que en un primer moment la meva voluntat era parlar d’un aspecte cultural interessant i allunyat al màxima possible de la guerra en aquest apartat lliure, però això no m’ha estat possible. Sembla ser que el país de Bòsnia i Hercegovina és bastant hermètic culturalment, i tot i haver demostrat una gran remuntada uns anys després de la postguerra, demostra que encara li queda un llarg camí per recórrrer per a fer net de tot estigma bèl·lic.