Els Balcans

lunes, 4 de abril de 2016

Definició i organització territorial

Turquia és un estat intercontinental ubicat entre Àsia i a Europa. Es tracta d’un país que comprèn la península d’Anatòlia, una gran part de l’Armènia històrica, una petita part de Mesopotàmia i la part Oriental de la Tràcia, situada a la zona dels Balcans. Limita al Nord amb el mar Negre, a l’Est amb Geòrgia, Armènia, Iran i Azerbaidjan, al Sud amb Iraq, Síria i el mar Mediterrani, a l’Oest amb Grècia i al Nord-oest amb Bulgària. Entre la Turquia europea i l’asiàtica, és a dir, Tràcia i Anatòlia, s’hi troba la mar de Màrmara, amb els estrets del Bòsfor i dels Dardanels.

La Turquia asiàtica, que correspon a Anatòlia, inclou el 97% del país. La Turquia europea, la qual entenem com la Tràcia Oriental o l’antiga província de Rumelia, situada a la regió dels Balcans, inclou el 3% restant de país. Dels 783.562 km² de superfície total, 755.688 km² es troben a l’Àsia i 23.764 a Europa. La part europea de Turquia té frontera amb Grècia i Bulgària. La part asiàtica, en canvi, limita amb alguns dels països del Caucas, com Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan, i també amb Iran, Iraq i Síria. Alguns dels rius principals d’aquest país són l’Èufrates, el Tigris o l’Aras, i altres accidents geogràfics importants són el llac Van i el mont Ararat, el qual és el punt més alt de Turquia amb 5.165 metres.

Turquia i les seves fronteres polítiques i geogràfiques. Font: unitedplanet.org

La República de Turquia es divideix administrativament en 81 províncies controlades per un governador, les quals alhora es divideixen en districtes o demarcacions provincials i en comunes. A més, el país està dividit geogràficament en 7 regions principals: la regió de l’Egeu, la regió del Mar Negre, la regió d’Anatòlia Central, la regió d’Anatòlia Oriental, la regió d’Anatòlia Sud-oriental, la regió de Màrmara, i la regió del Mediterrani.

Pel que fa a la Tràcia Oriental, que és l’objecte d’estudi central en el nostre treball, la regió està formada per cinc de les províncies: Edime, Kirklareli, Tekirdağ, Estambul i Çanakkale.

Províncies turques. Font: d-maps.com

Història de Turquia

1.1. Història Antiga

Quan parlem de la història de Turquia hem de distingir entre la part d’Anatòlia i la part de Tràcia. Pel que fa a Anatòlia, històricament és el territori on es troben els primers assentaments neolítics humans del món, com Çatalhöyük, Hacilar, Göbekli Tepe i Mersin. En aquesta regió també trobem la mitològica i, probablement històrica, ciutat de Troia, la qual té els seus orígens en el neolític i perdura fins l’Edat de ferro. La primera gran civilització que arriba a aquesta regió turca són els hitites, entre els segles XVI i XIII aC. Més tard, el territori va ser assentant pels frigis i els cimmeris, ja al segle VII aC.

Pel que fa a la Tràcia oriental, històricament va pertànyer a l’imperi grec i era un territori que correspondria als actuals Balcans. La costa occidental d’Anatòlia va ser envaïda pels grecs al segle XIII aC i, posteriorment, per l’Imperi Persa entre els segles VI i V aC. Més tard, el rei macedoni Alexandre el Gran conquereix Anatòlia i cap al segle I aC. l’Imperi Romà. Durant l’Imperi Romà, al 324, l’emperador Constantí traspassà la capital de l’Imperi de Roma a Bizanci. A partir d’aquest moment, Bizanci, que és l’actual Istanbul, passa a dir-se Constantinoble. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, al 476, l’Imperi Bizantí aguanta i fins i tot estén els seus territoris per la Tràcia. Finalment, l’Imperi Otomà ataca Constantinoble i l’Imperi cau el 1453.

1.2. L’Imperi Otomà

Quan cau Constantinoble el 1453, l’Imperi Otomà ja existia des del 1299. El que començà sent un imperi petit, poc a poc es va anar estenent i guanyant territoris. Sota els regnats de Osman I, Orkhan, Murad I i Beyazid I, l’imperi originari de l’Àsia Menor va anar expandint-se cap a Occident, arribant a conquerir tota la zona dels Balcans, com Bulgària i Sèrbia el 1326 i Adrianòpolis el 1361. Després de la Caiguda de Bizanci, l’Imperi Turc va tenir un període d’esplendor de dos segles, entre el segle XVI i el XVII. En aquests segles l’Imperi controlava gran part del Sud-est europeu, l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, amb límits a l’Oest pel Marroc, a l’Est pel Mar Caspi i al Sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia.

A partir del segle XVII, l’Imperi Otomà comença a perdre territoris i no és fins al segle XIX que molts països d’Europa comencen a independitzar-se. És aleshores quan sorgeixen la majoria dels països dels Balcans. Amb l’ajuda de Rússia i Venècia, als quals Turquia els havia tret el domini comercial i polític del Mediterrani oriental i l’accés a l’Àsia Menor, Montenegro s’allibera el 1700. De manera semblant s’independitza Sèrbia el 1804, Grècia el 1829 i Moldàvia i Valàquia (actualment Romania) el 1856. Davant el poder de l’Imperi Rus i per por que controlés l’Estret dels Dardanels, Àustria i Anglaterra decideixen crear una barrera, concedint la independència a Bulgària, Sèrbia, Montenegro i Romania, i col·locant sota el domini Austrohongarès a Bòsnia i Hercegovina el 1908, obligant també a què Turquia acceptés la independència d’Albània.

Entre 1912 i 1913 Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro s’alien per combatre l’Imperi Otomà i s’inicia la Primera Guerra Balcànica. Com a resultat d’aquesta guerra, els territoris de l’Imperi Otomà són repartits i Bulgària decideix atacar els seus aliats. D’aquesta manera s’inicia la Segona Guerra Balcànica, on l’Imperi Otomà recupera la Tràcia Oriental.

Després de la seva desastrosa participació en la Primera Guerra Mundial, l’Imperi Turc desapareix el 1922 i els moviments revolucionaris interns que l’havien enderrocat fundaren la República de Turquia el 1923.

1.3. La República de Turquia

Durant la Primera Guerra Mundial s’impulsa la creació del moviment nacional turc, sota el lideratge de Mustafa Kemal Atatürk. Aquest lluità per abolir l’Imperi Turc i eliminar el sultanat i es proclama finalment com a República el 29 d’octubre de 1923, traslladant la capital a Ankara. Mustafa Kemal va ser el primer president de la república i introduí diverses reformes amb l’objectiu d’eliminar el passat otomà i establir un estat laic.

Durant la Segona Guerra Mundial, Turquia entra a formar part del conflicte amb el bàndol Aliat el febrer de 1945 i entra també a formar part de les Nacions Unides. Després de lluitar a la Guerra de Corea, Turquia va entrar a formar part de l’OTAN, el 1952. Entre els anys 60 i 80 aquest país pateix diversos cops d’estat militars i es troba en un període de gran inestabilitat política. Cap als anys 90 i fins l’actualitat, Turquia segueix tenint bones relacions amb els Estats Units, tot i que sovint han arribat a tenir problemes amb els kurds i amb l’islamisme.

Importància de la Tràcia Oriental en relació amb els Balcans

Turquia és un país que des dels seus orígens es troba en un punt intermedi entre Orient i Occident, entre Europa i Àsia. Ja amb l’Imperi Romà s’estableix la capital a Istanbul, i no és fins la creació de la República de Turquia que la capital es desplaça a Ankara. Istanbul és la ciutat que connecta Europa amb Àsia perquè geogràficament es tracta d’una zona estratègica. Des del territori de la Tràcia Oriental es controla el territori europeu, però també, el Mar Negre, el Mar Mediterrani, el Mar de Màrmara, l’Estret del Bòsfor i l’Estret dels Dardanels.

La Tràcia Oriental i, en general, Turquia, és un territori geogràficament estratègic que ha tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la història i la cultura del país, però també del comerç. La gran extensió de terreny que aconsegueix l’Imperi Otomà i el moviment migratori originat a partir de les rutes de comerç provoquen la connexió de les diverses cultures autòctones del territori. La cultura musulmana que arriba de l’Imperi Turc es fusiona amb les altres cultures que ja existien als Balcans, però alhora la mateixa cultura de l’Imperi adopta trets específics de cada regió. Per tant, gran part de l’entramat cultural que trobem als Balcans és conseqüència directa de molts anys de dominació turca. En aquest sentit, com la Tràcia Oriental es troba en territori europeu, les connexions són molt més properes que amb la resta de Turquia. És a dir, culturalment, la Tràcia Oriental és més pròxima a Occident que a Orient.

Demografia de Turquia

Immigrants a Turquia segons el seu país d’origen. Font: Barcelona Centre for International Affairs

Pel que fa a la demografia de Turquia hem de distingir entre la part més europea i la part més oriental, així com també hem de veure l’evolució que aquesta ha tingut d’ençà que es proclama la República de Turquia.

Amb una natalitat elevada i una mortalitat progressivament reduïda, la població de Turquia passà dels 13 milions d’habitants el 1927 als 18 milions l’any 1945. Després de participar en la Guerra de Corea i patir un llarg període d’inestabilitat política, la població seguia augmentant progressivament, arribant als 35 milions l’any 1970 i a 45 milions l’any 1980. A partir dels 80 el creixement de la població va anar disminuint poc a poc, ja que la taxa de natalitat havia anat baixant considerablement, així com la mortalitat, degut a l’augment de la qualitat de vida del país. Tot i que l’augment de la població s’estava frenant progressivament, Turquia es mantenia per sobre de la mitjana mundial el 1995, amb un creixement del 15,7‰.

Taula de població i densitat de Turquia des del 1960 fins el 2016. Font: datosmacro.com

Actualment trobem diferències respecte a la natalitat dintre de les regions turques. És per aquest motiu que és interessant destacar la baixa natalitat de la Tràcia Oriental. Com hem esmentat abans, culturalment la Tràcia Oriental és més propera a l’Europa Mediterrània, però també ho és respecte a les dinàmiques de població. En aquest sentit, trobem que la taxa de fecundació de la part europea de Turquia es troba entre l’1 i el 2 l’any 2013, mentre que a la part més oriental de Turquia arriba fins als 4 o 5. A més, Una de les ciutats amb més poblades de Turquia no és la capital, Ankara, que es troba en part oriental del país, sinó Istanbul, que històricament ha estat la que ha tingut més importància. De fet, aquesta ciutat és una de les més grans i poblades del món.

Tassa de fecunditat de Turquia per províncies (2013). Font: Wikipedia.com

Històricament, Turquia ha estat un país amb molt de flux migratori, sobretot en l’època imperial i degut, en part, a les rutes comercials. En aquest sentit, la migració que s’ha produït en aquest període de la història ha estat interna, entre els països que formaven part de l’Imperi Otomà. No obstant, cal recordar que en èpoques anteriors també ha estat un país receptor d’immigració, on es va produir l’expansió dels grecs a la Tràcia Oriental, l’arribada de l’Imperi Romà o fins i tot, l’arribada dels pobles eslaus i búlgars a la zona dels Balcans.

Després de la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, amb llargs períodes d’inestabilitat política i econòmica, Turquia també va ser un país immigrant. A la segona meitat del segle XX, mentre paral·lelament s’estava produint una migració interna de les àrees rurals cap als centres urbans, Turquia firma acords amb Alemanya el 1961, així com amb Àustria, França, Bèlgica, els Països Baixos i Suècia.[4] Molta població turca va marxar del seu país per qüestions econòmiques i es van dirigir a aquests països de l’Europa Central, sobretot a Alemanya, on s’estima, segons dades del 2007, que hi ha 1.629.480 turcs.

Població turca arreu del món. Font: Wikipedia.com

Al mateix temps també és interessant veure com molts països dels Balcans, principalment les zones més rurals, es desplacen a Turquia per qüestions econòmiques. D’aquesta manera ens trobem en un país d’emigrants que alhora rep immigració de zones encara més pobres econòmicament o, simplement, de la descendència turca a l’estranger.

Immigrants a Turquia segons el seu país d’origen. Font: Barcelona Centre for International Affairs

[4] Barcelona Centre for International Affairs. Las migraciones en la República de Turquía.

Principals sectors econòmics de la Tràcia Oriental

Encara que actualment Turquia ha anat experimentant una industrialització progressiva i les ciutats més grans s’hagin modernitzat ràpidament, l’agricultura encara ocupa un lloc important en l’economia del país. El sector primari contribueix al PIB amb un 8% i crea ocupació en gairebé un quart de la població, concretament en un 19,7%.[1] No obstant això, el nivell productiu d’aquest sector és baix, en part, degut al baix nivell tecnològic i a les petites propietats.

La superfície de terra dedicada als conreus és d’un 36%, mentre que les pastures ocupen un 16,6% del territori.[2] Si ens fixem en l’agricultura dels altiplans, veurem que es cultiva principalment cereals: blat i ordi, però també trobarem plantacions de cotó i tabac a la zona de la Tràcia Oriental. Altres conreus que trobem són el lli, el sèsam, el gira-sol, la soia i la colza. A la part europea de Turquia també es cultiva la tríada mediterrània: vinya, blat i olivera. Pel que fa a la ramaderia és important el sector oví i la pesca és intensa en el Mar de Màrmara.

En la indústria destaca el sector manufacturer, que correspon al 27% del PIB del país i dóna treball a més del 26% de la població.[3] Dintre d’aquest sector, la indústria tèxtil del cotó, la llana i la seda és el més important, juntament amb l’automoció.

Finalment, el sector terciari aporta el 64,9% del PIB i ocupa una mica més de la meitat de la població, un 51,9%. Una de les fonts econòmiques principals és el turisme, el creixement del qual s’ha accelerat exponencialment des dels anys 80. El turisme representa el 4% del PIB i els destins principals són Istanbul i la Capadòcia.

[1] Santander Trade Portal. Turquía: política y economía. Gener del 2016.

[2] Íbid.

[3] Íbid

Relació de la Tràcia Oriental amb la UE

Turquia des del domini de l’Imperi Otomà ha tingut molta relació amb Europa per qüestions polítiques i territorials. Amb la fi de l’imperi Otomà i la construcció d’una nova República, Turquia ha anat intensificant les seves relacions amb Occident. Com hem vist a l’apartat d’història del present treball, l’any 1945 entra a formar part de les Nacions Unides, però posteriorment també entra a formar part del Consell d’Europa el 1949, l’OTAN el 1952, l’OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) el 1961, l’OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) el 1973 i el G-20 el 1999.

No obstant això, les negociacions de Turquia per entrar a formar part de la Unió Europea han estat llargues i complicades i, de fet, encara no s’ha arribat a un acord. El 2009 es van fer 50 anys de la negativa de Turquia per convertir-se en membre associat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), predecessora de la UE. Tot i així, i davant la possibilitat d’entrar a formar part de la UE en un futur, Turquia comença un llarg període de reformes econòmiques. El 2005 es van iniciar les negociacions formals d’adhesió a la Unió Europea, ja que es van reconèixer el compliment dels requisits democràtics, polítics i econòmics.[1]

Turquia és un país que es troba entre Orient i Occident i, de fet, pertany a organitzacions i estructures tant occidentals com orientals. Un dels problemes que posa de manifest la diferència amb occident és la religió, ja que a Turquia hi ha una majoria musulmana. No obstant això, Turquia ha fet un esforç històric per crear una democràcia laica –molts cops posada en dubte– basada en models occidentals que sigui compatible amb la religió i culte dels seus ciutadans.

L’economia de Turquia no suposa cap problema per la Unió Europea, ja que avui dia és la sisena economia més gran d’Europa i el creixement econòmic al llarg dels últims anys ha estat important. El que sí que dificulta les relacions amb la UE són els conflictes que ha tingut recentment amb Xipre. Turquia va envair aquesta illa el 1974, creant la República Turca del Nord de Xipre, i actualment només ha estat reconeguda per Turquia. D’aquesta manera la qüestió xipriota es converteix en un dels majors problemes per adherir-se a la Unió Europea. Per aquesta qüestió, Alemanya i França han decidit bloquejar les negociacions. A més d’aquests problemes de pes se li suma el fre en les reformes proposades per Turquia i la restricció de la llibertat de premsa o la discriminació de les minories.

[1] Laura Batalla Adam. “Turquía: el eterno candidato a la Unión Europea”. Revista Española de Relaciones Internacionales. Nº 5

Gastronomia turca

La gastronomia turca al llarg de la història, sobretot sota el domini de l’Imperi Otomà, ha influenciat altres cuines dels països sotmesos, com per exemple dels Balcans. No obstant, la gastronomia turca rep influències tant de l’Orient Mitjà com de la dieta Mediterrània pròpia dels Balcans. Per tant, ens trobem davant d’una cuina molt característica de la qual podem trobar semblances amb les cuines d’altres països.

Aquesta gastronomia es caracteritza per tenir plats molt elaborats, amb una gran diversitat d’ingredients i processos culinaris complexos. També és molt característica la utilització de moltes espècies diferents en un mateix plat, sense anul·lar el gust dels seus components, només per intensificar-los.

Des del punt de vista nutricional es tracta d’una dieta molt equilibrada, ja que combina els vegetals en la majoria dels seus plats o, fins i tot, es converteixen en el plat principal. L’albergínia, el carabassó, el pebrot, el tomàquet i el cogombre són les verdures més utilitzades. Es poden menjar com acompanyament a la carn, que normalment és de corder, o farcits amb carn picada i/o altres vegetals. La moussaka, per exemple és un plat típicament turc que també està present en la cuina grega. Es tracta d’una espècie de lasanya feta amb albergínia, carn picada, sofregit de tomàquet i salsa blanca. En la gastronomia turca també és important la presència dels llegums, com les llenties vermelles o els cigrons, i l’arròs com acompanyament.

Pel que fa a la carn, la més emprada és el corder, però també s’utilitza molt el pollastre o, en ocasions, la carn de vedella. Pel contrari, la carn de porc no s’utilitza perquè l’Islam, religió majoritària a Turquia, no permet menjar-ne. Un dels plats carnívors més coneguts de la gastronomia turca és el döner kebab, un plat de carn rostida servida amb vegetals crus, arròs, i pa de pita.

Els làctics també tenen un paper important en la gastronomia turca, sobretot el iogurt. Aquest ingredient s’utilitza per fer salses, però també begudes, com l’ayran, a base de iogurt, llimona i sal, o sopes fredes amb iogurt i cogombre, com el cacik.

En la gastronomia turca també és característica la rebosteria. D’origen àrab, les postres destaquen per la seva dolçor, ja que s’utilitza molt la mescla entre els fruits secs i la mel. Un exemple és la Baklava, pastisset de pasta de fil amb nous, pistatxos i mel.

Tant el te com el cafè són les begudes més consumides a Turquia. El te negre, de procedència xinesa, es cultiva al nord de Turquia i és un dels majors exportadors del món. El cafè, tot i que no es cultiva a Turquia, s’elabora en aquest país, atorgant un gust molt característic, intens però sense ser molt amarg i suau. S’acostuma a prendre sense llet i es deixa reposar perquè al fons de got es quedin els pòsits del cafè.