Bòsnia i Hercegovina. Apt. 1

1. Bòsnia i Hercegovina a la regió dels Balcans

Bòsnia i Hercegovina es troba situada geogràficament a la zona est de la regió dels Balcans. Més concretament, el país limita al nord i a l’oest amb Croàcia i amb el mar Mediterrani, a l’est amb Sèrbia i al sud amb Montenegro. Bòsnia i Hercegovina és una de les regions més grans dels Balcans amb 51.197 km² de superfície. La relació que estableix el país amb la resta de la regió balcànica és estreta i complicada. De fet el país es podria resumir tal i com Burg i Shoup diuen a The war in Bosnia-Herzegovina:

Bosnia-Herzegovina could be seen as the archetypal Balkan State. Ethnically diverse until recently economically passive and lacking in internal communications, it bred a culture and society of “mountain men”. But it also lay across important lines of communication from the interior of Europe to the coast of the Adriatic, and occupied a strategic location that attracted the attention and ambitions of outside military powers from the time of the Turks to World War II.[1]

La mescla cultural i religiosa és deguda al fet que la regió balcànica ha esdevingut des de segles una zona conquerida per diferents pobles i imperis. Des de l’imperi romà fins l’imperi bizantí, els interessos per a dominar aquest territori han sigut constants al llarg de la història. Però l’imperi que més ha dominat la regió fins a l’època contemporània ha sigut l’imperi Otomà, el qual es va establir als Balcans des del segle XVI. Aquest escenari canvia a partir dels segles XIX i XX ja que les diferents regions s’independitzen de l’imperi Otomà progressivament. A principis del segle XX els Balcans passarà a ser un escenari de tensions i interessos mundial. Concretament, davant de la por de que l’imperi Rus acabés dominant l’Estret dels Dardanels, Àustria i Anglaterra decideixen crear una frontera independitzant els pobles de Bulgària, Sèrbia, Montenegro i Romania, i posant sota domini de l’imperi Austrohongarès a Bòsnia i Hercegovina. A partir de l’any 1912 començaran les Guerres Balcàniques les quals conduiran a la regió a una escala de tensió que esclatarà a Sarajevo, quan un grup radical serbi pro-iugoslau mati a l’hereu de l’imperi austrohongarès Francesc Ferran d’Àustria. Aquest esdeveniment serà el detonant de la Primera Guerra Mundial.

Així doncs, es pot apreciar la complexitat relacional de la regió bòsnia amb la resta del territori balcànic. Bòsnia i Hercegovina esdevé un actor important de la història balcànica en molts moments, però potser un dels moments més destacats és durant les guerres Iugoslaves, als anys 80 i 90 del segle XX. Bòsnia i Hercegovina formava part de la República Federal Socialista Iugoslava que sota el seu paraigües agrupava als països de la zona est dels Balcans. Cap als anys 80 i amb la mort de Tito, el principal líder polític, la República Federal Socialista Iugoslava es desfà i afloren les diferències nacionalistes entre els diferents territoris. En aquest moment és quan s’inicien les anomenades guerres iugoslaves on Bòsnia i Hercegovina patirà un dels episodi més violents de la seva història recent. El conflicte pel qual passa el país es desenvolupa a dos nivells: un intern i l’altre extern. Per una banda, Bòsnia esdevé dividida internament pels grups nacionalistes de més pes al país: els serbis, els croats i els bosnis musulmans. Els partits nacionalistes, amb la caiguda del règim comunista destrueixen el fràgil equilibri multiètnic que s’havia aconseguit amb Tito. D’altra banda, el conflicte extern també ve donat per la caiguda de Iugoslàvia, ja que la pau entre els diferents territoris que envoltaven Bòsnia i Hercegovina permetien que el propi país visqués en pau també. Quan el regim comunista col·lapsa la pau entre pobles cau amb ell, i les friccions nacionalistes surten a la llum dins i fora del país[2].

---

[1] Burg, Steven L.; Shoup, Pauls S., The War in Bosnia-Herzegovina. Ethnic Conflict and International Intervention, M.E. Sharpe, USA, 2005, p. 18.

[2] Burg, Steven L.; Shoup, Pauls S., The War in Bosnia-Herzegovina. Ethnic Conflict and International Intervention, M.E. Sharpe, USA, 2005, p. 62 .

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 2

2. Història política del país i la seva organització territorial

La història política del país ve força marcada per les guerres iugoslaves i, més concretament, pels acords de Dayton (1995) els quals van portar la pau i un nou sistema polític al país.  Després de les guerres iugoslaves el país esdevé dividit per la formació  dos estats casi separats: la República de Srpska (1992) i la Federació de Bòsnia i Hercegovina (1994). Gràcies a l’acord de Dayton aquests dos sistemes amb la seva pròpia constitució són ajuntats sota el paraigües de Bòsnia i Hercegovina. Tot i així els dos estats presenten maneres de funcionar molt diferents ja que la República Srpksa presenta un sistema unitari on domina el poble serbi, i en canvi La Federació de Bòsnia i Hercegovina presenta una república autònoma descentralitzada dividida territorialment en deu cantons. D’acord amb la Constitució del país, els dos òrgans tenen certa autonomia i drets particulars.  

El sistema polític de Bòsnia i Hercegovina està constituït per una presidència, una assemblea parlamentària i un consell de ministres. La presidència és el màxim òrgan de govern el qual s’organitza seguint la tradició iugoslava ja que es tracta d’una presidència col·lectiva pròpia d’un sistema federal com el de Iugoslava. En aquest context la presidència de Bòsnia i Hercegovina rotava entre nou membres es quals eren escollits pel Parlament. No fou fins l’any 1990 que es van introduir eleccions directes i el nombre de representants de presidència va ser reduït a set: dos de croats, dos de serbis, dos de musulmans i un del grup ètnic naroda. Aquest sistema torna a canviar l’any 1995 quan la presidència és constituïda per un representant bosni musulmà, un croat i un serbi. L’elecció dels tres representants ve condicionada per la distribució territorial del país ja que els votants de la Federació de Bòsnia i Hercegovina escullen per votació directa a un bosni musulmà (també anomenat “Bosniak”) i a un croat. Pel que fa als votants de la República Srpska (serbobosniana) escullen el membre serbi. Aquest sistema provoca que minories ètniques que no pertanyin a aquests tres principals grups quedin exclosos d’una representació directa al màxim òrgan de govern.

El següent element del sistema polític és l’Assemblea Parlamentària, el qual és un òrgan de govern relativament nou pel país, ja que és un país que no disposa d’una llarga tradició parlamentària. El primer intent de construcció parlamentari fou l’any 1900 sota la supervisió d’Austro-Hongria, on 92 membres tenien dret a consultar i proposar lleis però no podien legislar. Més tard durant el regne de Iugoslavia Bosnia i Hercegovina no torna a formar un parlament. No és fins la República Federal Socialista Iugoslava que el procés de creació d’un Parlament torna. L’any 1990 s’estableix un sistema bicameral format per un consell ciutadà i un consell municipal. Amb l’esclat de la guerra aquest sistema es desfà i no és fins els acords de Dayton que es reconfigura altre cop el sistema polític creant l’Assemblea Parlamentària, la qual s’organitza a través de la Casa dels Representants i la Casa de les Persones. La Casa dels Representants està formada per 42 delegats els quals són escollits de forma directa: dos terços per la Federació i el terç restant per la República Srpska. La Casa de les Persones està constituïda per 15 membres, cinc de bosnis musulmans, cinc de croats i cinc de serbis.  Aquests delegats són escollits de la següents manera: els cinc serbis són escollits per l’Assemblea Nacional de la República Srpska, mentres que els bosnis musulmans i els croats són escollits pels membres bosnis musulmans i croats de la Casa de les Persones de la Federació. En resum, la creació de les dos cambres va en funció de la igualtat en nombre de persones pertanyents a les tres ètnies predominants.

Per últim, tenim el Consell de Ministres el qual l’any 1997 estava regit per a una estricte paritat representativa dels tres grups ètnics hegemònics. A més, les decisions havien de ser preses per consens entre els tres grups. Aquest Consell de Ministres estava dirigit per una co-presidència que rotava cada vuit mesos. La complexitat d’aquest sistema obliga l’any 1999 a refer el sistema de presidència del Consell de Ministres fet que no es fa realitat fins l’any 2002 per desavinences internes. Finalment, l’any 2002 el sistema de co-presidència és canviat per un president i dos diputats els quals representen els tres grups ètnics però no duen a terme rotació.[1]

---

[1] Gavric, Sasa/Damir, Banovic/ Barreiro, Mariña, 2013, The Polytical System of Bosnia and Herzegovina . Institutions-Actors-Processes, Sarajevo, Sarajevski otvoreni centar/Sarajevo Open Centre.

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 3

3. La relació amb la Unió Europea

En el context de les Guerres Iugoslaves la Unió Europea és interpel·lada a actuar com a mediadora en el greu conflicte que viu Bòsnia i Hercegovina. Tot i així la UE no és l’únic actor en el conflicte, ja que el conflicte és intervingut a escala internacional. La UE va ser un dels actius importants a l’hora de conduir el país cap als actors de pau de Dayton de l’any 1995.

Pel que fa a relacions més properes al present, segons la organització del Banc Mundial[1], Bòsnia  i Hercegovina és un dels països candidats a formar de la Unió Europea. Vint anys després del conflicte iugoslau el país mostra des de fa anys signes de millora economia i estabilitat política, dos factors favorables per a l’entrada al grup. Tot i així destaca que degut a la crisi econòmica mundial el país a partir de l’any 2008 s’ha vist ressentit. El Banc Mundial també observa que aquesta davallada en l’economia des de 2008 no ha estat seguida d’una remuntada i que en els darrers dos anys la seva activitat en la Eurozona ha estat minsa o si més no poc atractiva per la Unió Europea.

---

[1] http://www.worldbank.org/en/country/bosniaandherzegovina/overview

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 4

4. Demografia: distribució de la població, dinàmiques demogràfiques i migracions

Font: Wikipedia

Aquest mapa ens mostra la densitat de població distribuïda per les diferents regions que conformen Bòsnia i Hercegovina. Es pot observar com el patró d’agrupament de població intensifica la seva quantitat en zones determinades, la majoria a prop de la capital, Sarajevo. També es pot apreciar l’augment de població en espais frontereres i com la població decau en les zones més interiors del país. La població total actual (2014) de Bòsnia i Hercegovina és de 3, 817,554 habitants i mostra un decreixement anual del -0.2% segons dades del Banc Mundial. La densitat de població (persones per km²) és de 74.6.

Pel que fa al fenomen migratori, segons la Comissió Europea de Treball, Afers socials i Inclusió[1], Bòsnia i Hercegovina es defineix com un país principalment migrant però amb un patró determinat en tres fases. La primera fase migratòria succeeix entre els anys 1992-1995 durant les Guerres Iugoslaves durant gairebé la meitat de la població es desplaça. La segona fase coincideix amb els anys de postguerra (1996-2000) on es produeix el fenomen invers, els refugiats que havien marxat durant el primer període ara són repatriats cap a Bòsnia i Hercegovina. Finalment el tercer període és l’actual, on les migracions són voluntàries. Segons dades de la Comissió Europea, des de l’any 2000 entre uns 15.000 i 20,000 bosnis emigren cap a la Unió Europea cada any. Però no només emigren a la Unió Europea sinó que els seus principals destins també inclouen els Estats Units, Sèrbia i Eslovènia. Els perfils d’emigrants són estudiants, treballadors i famílies, població principalment activa i jove la qual fa perdre força de treball i envelleix el país. Bòsnia i Hercegovina és un dels països que pateix el fenomen anomenat “fuga de cervells”.

---

[1] Kacapor-Dzihic, Zehra/Oruc, Nermin, 2012,  Social Impacts of Emigration and Rural-Urban Migration in Central and Eastern Europe. Final Country Report. Bosnia and Herzegovina, , European Commission DG Employment. Social Affairs and Inclusion.

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 5

5. Principals regions econòmiques

Observant el Producte Interior Brut del país es pot apreciar que segons la seva distribució per sector econòmic, Bòsnia i Hercegovina té una economia on el sector més potent és el tercer sector, seguit del sector de la industria i finalment el menys potent és el sector agrari[1]. Pel que fa a les regions econòmiques, Sarajevo és la més important de tot el país ja que és on s’hi concentren les principals activitats econòmiques i turístiques. A la ciutat de Sarajevo és on es troben les principals seus financeres a més de ser una ciutat a l’alça pel que fa al seu desenvolupament i expansió. Després de Sarajevo, la regió de Mostar presenta una economia més enfocada a la industria de la siderúrgia (herència de l’època de la República Federal Socialista Iugoslava), al sector de les telecomunicacions i al turisme també. Finalment en fixem amb la regió de Prijedor la qual per la seva situació geogràfica mostra una economia prospera gràcies als contactes amb altres països europeus. És per això que la ciutat de Prijedor, en els darrers anys, a viscut un creixement del sector financer i una de les principals zones d’expansió econòmica del país.  A més, la regió de Prijedor també disposa d’un potent sector agrari, pesquer i ramader gràcies a la seva disposició geogràfica ja que disposa del llac Sanicani el qual és un dels principals productor de peix del sud-est d’Europa.[2]

---

[1] http://ec.europa.eu/enlargement/bosnia_and_herzegovina/economical_profile_en.htm

[2] https://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Bosnia_and_Herzegovina

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 6

6. Pel·lícula Grbavica de Jasmila Zbanic

La pel·lícula Grbavica es va realitzar l’any 2006 per la directora Jasmila Zbanic. El film mostra la història d’una supervivent a la guerra de Bòsnia i Herzegovina durant les guerres Iugoslaves. La protagonista, Esma, va ser víctima de violacions per part dels Chetnik, un grup armat de serbis que van tenir assetjada la zona de Grbavica durant els anys de la guerra i posteriors a ella. La pel·lícula es centra en el dolor silenciat dels milers de víctimes que van patir aquestes atrocitats i com és el dia a dia de totes elles representat en Esma, la qual conviu amb la seva filla fruit de la violació del passat. A la pel·lícula també es pot apreciar les conseqüències d’una guerra tan a nivell social com a nivell físic. En un moment donat de la pel·lícula, un dels personatges secundaris diu que ell estava estudiant però que amb la guerra es va veure obligat a abandonar els estudis. Amb aquest petit detall la pel·lícula ens mostra com amb una guerra es perd tota una generació, la qual o mor o resta menys qualificada del que hauria d’estar. La mateixa protagonista ha de treballar de cambrera en un local de nit per a sobreviure, tot i no ser aquest el seu ofici. En algunes escenes apareixen edicis abandonats o cremats, destrossats durant la guerra. Aquests espais inhòspits fan palès que el record del conflicte encara és molt viu. Finalment, un altre aspecte molt rellevant és la presència de la violència metaforitzada amb la pistola que acaba agafant Sara per  apuntar a la seva mare i obligar-la a dir la veritat sobre el seu pare. Aquest és el punt àlgid del film, on la càrrega simbòlica és enorme. La guerra tot i haver acabat ha deixat reminiscències de violència per a tots els habitants, inclús aquells que no han viscut el conflicte plenament com és el cas de la jove Sara, ja que a l’escola es troba amb molts companys de classe que tenen pares màrtirs de guerra i és quan ella es comença a preguntar qui és el seu pare. És molt interessant com el sentiment d’orgull nacional està molt present en les criatures com a quelcom molt proper a elles. El fet de tractar amb nens també permet veure un sector de la societat que no té tants prejudicis i té la gosadia de preguntar, de voler saber la veritat, fet que potser el sector adult, encara molt marcat per la guerra, es veu incapaç d’assumir la responsabilitat de preguntar. Per aquest motiu, el silenci en la pel·lícula és un aspecte clau, perquè evidencia aquest ambient de tabú. La violència és un estigma col·lectiu que perviu més enllà de la guerra, és un trauma que necessita més d’una generació per a ser oblidat. La directora amb molta subtilesa ens mostra una societat desfeta, una ciutat de postguerra i uns traumes latents que fluctuen per sota de l’aparent pau. La subtilesa és essencial per a tractar el tema de les violacions sistemàtiques, ja que és un tema molt tabú per al poble bosni encara avui dia, i la subtilesa, el fet de no evidenciar del tot allò succeït reflecteix molt bé la situació de la societat bòsnia després de la geurra.

En una entrevista a la directora de la pel·lícula, es denuncia que la situació en la qual es trobaven les dones víctimes de violacions abans de fer el film era de completa ignorància per part del govern i de la societat bòsnia. Després del film es van aconseguir firmes per a canviar la llei i fer que aquestes dones violades sistemàticament durant la guerra rebessin una compensació econòmica. És realment impactant veure com tot un gran contingent de persones no eren reconegudes pel govern mentre un altre col·lectiu que també havia sofert la guerra si que era reconegut com a víctima de guerra. Paradoxalment, les víctimes més víctimes del conflicte eren obviades i no és fins la pel·lícula de Jasmila Zbanic a l’any 2006 que això canvia de forma parcial. Tot i així, el tabú i el silenci encara són presents, ja que moltes de les víctimes van ser convidades a parlar sobre el que succeí o a veure la pel·lícula però s’hi van negar. El fet de que durant tants anys no se les hagi ajudat per part de la societat bosnia ha fet que aquest col·lectiu de víctimes s’avergonyeixi encara més i no vulgui parlar-ne en absolut ja que  estan, tal i com Zbanic, retraumatitzades.

Aquest període tan violent ha estigmatitzat al país de forma perpetua, essent vist des de l’exterior com un dels escenaris més violents durant les guerres iugoslaves, i no només això sinó que és vist com un país fragmentat i encara traumat. De fet, una primera cerca bibliogràfica sobre el país parla fonamentalment sobre els conflictes bèl·lics, essent difícil veure-hi una cara amable i feliç del país. Tan és així que en un primer moment la meva voluntat era parlar d’un aspecte cultural interessant i allunyat al màxima possible de la guerra en aquest apartat lliure, però això no m’ha estat possible. Sembla ser que el país de Bòsnia i Hercegovina és bastant hermètic culturalment, i tot i haver demostrat una gran remuntada uns anys després de la postguerra, demostra que encara li queda un llarg camí per recórrrer per a fer net de tot estigma bèl·lic.

Bòsnia i Hercegovina. Bibliografia

Burg, Steven L./ Shoup, Pauls S., 2005, The War in Bosnia-Herzegovina. Ethnic Conflict and International Intervention, USA, M.E. Sharpe.

Gavric, Sasa/ Damir, Banovic/ Barreiro, Mariña, 2013, The Polytical System of Bosnia and Herzegovina . Institutions-Actors-Processes, Sarajevo, Sarajevski otvoreni centar/Sarajevo Open Centre.

Kacapor-Dzihic, Zehra; Oruc, Nermin, 2012, Social Impacts of Emigration and Rural-Urban Migration in Central and Eastern Europe. Final Country Report. Bosnia and Herzegovina, European Commission DG Employment. Social Affairs and Inclusion.

http://www.worldbank.org/en/country/bosniaandherzegovina/overview [Data de consulta: 4/03/2016]

http://ec.europa.eu/enlargement/bosnia_and_herzegovina/economical_profile_en.htm [Data de consulta: 4/03/2016]

https://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Bosnia_and_Herzegovina [Data de consulta: 5/03/2016]

Zbanic, Jasmila, Grbavica, 2006.

L'arquitectura religiosa dels Balcans

La regió dels Balcans mostra unes característiques singulars degut a la seva disposició geogràfica. Es troba en una situació de confluències culturals i religioses molt diverses, és un territori que fa de pont entre orient i occident, entre est i oest. Els Balcans és el que podríem anomenar un territori frontissa. Aquesta característica tan especial es pot veure reflectida en moltes facetes, però una de les més interessants és la mescla religiosa. En aquesta nova entrada al blog farem un recorregut per les diferents arquitectures religioses centrant-nos en el cristianisme i l’islam, les quals són representants d’occident i d’orient respectivament.

Com hem esmentat en entrades anteriors, la història dels Balcans es caracteritza pels continus enfrontaments entre quatre grans imperis (l’Imperi Rus, l’Austrohongarès, l’Otomà i el Germànic). D’aquesta manera, la història de la regió és determinant per originar tot un entramat cultural complex on la religió hi té un pes molt important.

Quan es produeix el Cisma d’Orient i Occident, el 1054, el Cristianisme Ortodox es difon per l’Europa Oriental gràcies a la importància de l’imperi Bizantí. Amb l’arribada dels búlgars i els eslaus, molts països dels Balcans que havien estat tradicionalment catòlics adopten el Cristianisme Ortodox provinent dels països eslaus. L’Islam arriba en aquesta regió al segle XIV amb l’Imperi Otomà. La interacció entre les poblacions musulmanes procedents de Turquia amb alguns països de la regió balcànica van produir la islamització d’algunes zones com Albània, Bòsnia i Hercegovina i l’actual Kosovo.

Actualment, la regió dels Balcans presenta una majoria catòlica, ortodoxa i musulmana i la distribució de la població segons les seves creences ha estat més o menys estable al llarg de la història. Pel que fa a la comunitat jueva, els Balcans concentraven una de les comunitats més antigues d’Europa. No obstant, amb la Segona Guerra Mundial molts jueus van escapar i altres van ser exterminats durant la Xoà. Avui dia ni tan sols trobem una minoria jueva en els països balcànics.

Font: CIA (http://1.usa.gov/1sF9XBq)

Arquitectura islàmica

Abans de l’arribada de l’Imperi Otomà, a la regió dels Balcans hi predominava culturalment l’Imperi Bizantí, que tenia la seva capital a Constantinoble, actual Estambul. Amb la caiguda de Constantinoble el 1453 i la propagació de l’Imperi Turc, els otomans construeixen els seus edificis propis seguint l’estil bizantí. En l’àmbit religiós, es construeixen grans mesquites basades en models arquitectònics bizantins, com per exemple, Hagia Sophia o la mesquita de Süleymaniye, a Estambul. Durant almenys 500 anys aquestes construccions bizantines serviren com a models per la majoria de mesquites musulmanes. Per tant, l’arquitectura otomana s’ha d’entendre com el desenvolupament de l’arquitectura bizantina però sota un canvi religiós islàmic i un nou ordre polític.

En aquest sentit, els otomans van desenvolupar una arquitectura molt rica, on van saber dominar i compaginar la tècnica amb la decoració. Es creen grans espais interns mitjançant les voltes i les cúpules i s’aconsegueix crear harmonia entre els espais interns i externs i la llum interior.

Dintre de l’arquitectura otomana podem distingir diversos períodes:

-          Període Otomà temprà

-          Període de Bursa (1299 – 1437)

-          Període Clàssic (1437 – 1703)
-          Període tulipà (1703-1757)
-          Període barroc (1757 – 1808)
-          Període Imperi (1808 – 1876)
-          Període tardà (1876 – 1922)

Del Període Clàssic cal destacar la Mesquita del Sultà Ahmed, també coneguda com la Mesquita Blava degut a la seva rica decoració interna a partir de rajoles de ceràmica d’aquest color. Aquesta construcció la trobem a Estambul i va ser obra de Sedefkar Mehmet Aga. Construïda entre 1609 i 1617, està situada davant de l’església de Santa Sofia i és l’única de la ciutat que té 6 minarets. El seu disseny és la culminació de diversos segles d’evolució de l’església bizantina i la mesquita otomana i en ella hi trobem una mescla d’elements bizantins amb l’arquitectura islàmica tradicional.

Pel que fa a l’interior de l’edifici el traçat de la planta és irregular, però tot i això l’arquitecte és capaç de crear harmonia amb els diferents elements constructius. Trobem un sistema de cúpules i semi-cúpules recolzades en tres exedres que acaba amb una gran cúpula central de 43 metres d’altura i 23,5 metres de diàmetre. L’interior de la mesquita està revestit amb més de 20.000 rajoles de ceràmica fetes a mà amb més de 50 dissenys diferents. En els nivells inferiors, les rajoles tenen un disseny més tradicional i, en canvi, a les galeries és més viu i cridaner. A l’exterior de la mesquita també hi trobem un pati rodejat per una galeria continua i un espai per l’ablució.

Mesquita del Sultà Ahmed (1609 - 1617), Estambul

La Mesquita Blava és un exemple paradigmàtic de l’arquitectura otomana religiosa, però a la resta dels països balcànics també trobem un estil similar al d’aquest període, encara que les construccions són molt més petites, estan construïdes amb materials més pobres i amb una decoració molt més senzilla.

Altres exemples d’arquitectura otomana religiosa a la regió dels Balcans seria la Mesquita Banya Bashi, a Sofia (Bulgària), la Mesquita Isa Bey, a Skopje (Macedònia), o la Mesquita Gazi Husrev-beg, a Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina).

Mesquita Banya Bashi, Sofia (Bulgària)

Isa Bey, Skopje (Macedònia)

Mesquita Gazi Husrev-beg, Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Pel que fa a l’arquitectura civil otomana, un dels millors exemples és el pont que trobem a la ciutat de Mostar, a Hercegovina. El Pont Vell o Stari Most s’alça sobre el riu Neretva i és un dels monuments històrics més famosos de l’antiga Iugoslàvia i, de fet, forma part del Patrimoni de la Humanitat des de 2005.

Considerat com un dels símbols de l’època otomana de Bòsnia i Hercegovina, el pont, que data del segle XVI, té una amplada de 4 metres i una longitud de 30 metres. A banda i banda trobem dues torres: la Torre Halebija i la Torre Tara, que van ser afegides al segle XVII. Aquest pont va ser destruït durant la guerra de Bòsnia, el 1993, però finalment va ser reconstruït el 2004.

Pont Vell de la ciutat de Mostar, Bòsnia i Hercegovina

Arquitectura Cristiana

Dins del cristianisme, la religió que més predomina per tradició als Balcans és la ortodoxa, ja que és present en majoria en tots aquests països: Bulgària, Grècia, Macedònia, Montenegro, Romania i Sèrbia. Pel que fa a la vesant catòlica, aquesta només predomina a Croàcia i Eslovènia.

Ja que la religió més predominant és la ortodoxa, es pot establir una ruta per diferents monestirs els quals mostren una gran varietat de belleses. Molts d’ells estan definits com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Començant per Bulgària trobem el monestir de Rila, fundat el segle X per Iván Rilski un ermità de l’Església Ortodoxa.  El monestir està situa a la vall de Rilski, a 120 km de la capital del país. El monestir mostra les característiques canòniques de l’estil ortodox, i és tot un símbol de resistència per als búlgars quan van ser envaïts pels otomans. Tot i ser fundat el segle X el monestir a patit diverses modificacions al llarg dels segles, la última del segle XIX. L’indret fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1983. 

Seguim amb Grècia i els seus monestirs a Meteora, un indret únic i espectacular a la regió de Tesalia. “Meteora” en grec significa “suspès en l’aire”, i el cert és que els monestirs es troben a molts metres d’altitud, al cap damunt de roques de curioses formes. Sembla ser que els primers habitants de les roques foren ermitans que al segle XI cercaven llocs alts per estar més en contacte amb la divinitat. Tot i així, no fou fins el segle XIV que es varen construir els primers monestirs. Actualment resten actius sis monestirs: Monestir de Sant Nicolau, Monestir de Sant Esteve, Monestir de la Santíssima Trinitat, Monestira de Meteor, Monestir Roussanou i Monestir Varlaam.

Continuem cap al nord amb Macedònia, concretament al Parc Natural de Mavrovo al nordoest de Macedònia. En aquest indret hi trobem el monestir de Sant Jovan Bigorski. Fou construït l’any 1020 per Ivan I Debranin. Al segle XVI els otomans el destruïren però fou reconstruït més tard, al segle XVIII. Del monestir en destaca el seu treball amb fusta. 

Més cap amunt en trobem amb Kosovo on hi destaca el monestir de Decan Vitoski situat entre Gjakova i Pej, va ser fundat pel rei Stefan Uros l’any 1327. Curiosament l’arquitecte fou un monge franciscà i és per això que té característiques comunes a les esglésies llatines. Els estils presents en l’obra arquitectònica són el romànic i el gòtic. Hi destaquen vivament les pintures murals de l’interior.

Viatjant cap al Nord accedim a Sèrbia i més concretament a la regió de Pej on trobem el  monestir del Patriarcat de Pej, el qual és la seu de l’Església Ortodoxa serbia. D’aquest conjunt arquitectònic hi destaca el color rogenc de les parets exteriors i els seus arcs combinant pedra blanca i vermella típics de l’arquitectura bizantina.  El monestir consta d’un conjunt de tres església, la més antiga de les quals data de l’any 1250. 

Finalment el nostre viatge per l’arquitectura ortodoxa acaba a Romania on hi tenim el monestir de Barsana, a la regió de Maramures. L’indret data de 1326 i mostra una connexió molt evident entre orient i occident ja que s’hi mesclen l’estil gòtic i el bizantí poduïnt així un bell i singular indret, molt per a la peregrinació.