Definició i organització territorial

Turquia és un estat intercontinental ubicat entre Àsia i a Europa. Es tracta d’un país que comprèn la península d’Anatòlia, una gran part de l’Armènia històrica, una petita part de Mesopotàmia i la part Oriental de la Tràcia, situada a la zona dels Balcans. Limita al Nord amb el mar Negre, a l’Est amb Geòrgia, Armènia, Iran i Azerbaidjan, al Sud amb Iraq, Síria i el mar Mediterrani, a l’Oest amb Grècia i al Nord-oest amb Bulgària. Entre la Turquia europea i l’asiàtica, és a dir, Tràcia i Anatòlia, s’hi troba la mar de Màrmara, amb els estrets del Bòsfor i dels Dardanels.

La Turquia asiàtica, que correspon a Anatòlia, inclou el 97% del país. La Turquia europea, la qual entenem com la Tràcia Oriental o l’antiga província de Rumelia, situada a la regió dels Balcans, inclou el 3% restant de país. Dels 783.562 km² de superfície total, 755.688 km² es troben a l’Àsia i 23.764 a Europa. La part europea de Turquia té frontera amb Grècia i Bulgària. La part asiàtica, en canvi, limita amb alguns dels països del Caucas, com Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan, i també amb Iran, Iraq i Síria. Alguns dels rius principals d’aquest país són l’Èufrates, el Tigris o l’Aras, i altres accidents geogràfics importants són el llac Van i el mont Ararat, el qual és el punt més alt de Turquia amb 5.165 metres.

Turquia i les seves fronteres polítiques i geogràfiques. Font: unitedplanet.org

La República de Turquia es divideix administrativament en 81 províncies controlades per un governador, les quals alhora es divideixen en districtes o demarcacions provincials i en comunes. A més, el país està dividit geogràficament en 7 regions principals: la regió de l’Egeu, la regió del Mar Negre, la regió d’Anatòlia Central, la regió d’Anatòlia Oriental, la regió d’Anatòlia Sud-oriental, la regió de Màrmara, i la regió del Mediterrani.

Pel que fa a la Tràcia Oriental, que és l’objecte d’estudi central en el nostre treball, la regió està formada per cinc de les províncies: Edime, Kirklareli, Tekirdağ, Estambul i Çanakkale.

Províncies turques. Font: d-maps.com

Història de Turquia

1.1.           Història Antiga

Quan parlem de la història de Turquia hem de distingir entre la part d’Anatòlia i la part de Tràcia. Pel que fa a Anatòlia, històricament és el territori on es troben els primers assentaments neolítics humans del món, com Çatalhöyük, Hacilar, Göbekli Tepe i Mersin. En aquesta regió també trobem la mitològica i, probablement històrica, ciutat de Troia, la qual té els seus orígens en el neolític i perdura fins l’Edat de ferro. La primera gran civilització que arriba a aquesta regió turca són els hitites, entre els segles XVI i XIII aC. Més tard, el territori va ser assentant pels frigis i els cimmeris, ja al segle VII aC.

Pel que fa a la Tràcia oriental, històricament va pertànyer a l’imperi grec i era un territori que correspondria als actuals Balcans. La costa occidental d’Anatòlia va ser envaïda pels grecs al segle XIII aC i, posteriorment, per l’Imperi Persa entre els segles VI i V aC. Més tard, el rei macedoni Alexandre el Gran conquereix Anatòlia i cap al segle I aC. l’Imperi Romà. Durant l’Imperi Romà, al 324, l’emperador Constantí traspassà la capital de l’Imperi de Roma a Bizanci. A partir d’aquest moment, Bizanci, que és l’actual Istanbul, passa a dir-se Constantinoble. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, al 476, l’Imperi Bizantí aguanta i fins i tot estén els seus territoris per la Tràcia. Finalment, l’Imperi Otomà ataca Constantinoble i l’Imperi cau el 1453.

1.2.           L’Imperi Otomà

Quan cau Constantinoble el 1453, l’Imperi Otomà ja existia des del 1299. El que començà sent un imperi petit, poc a poc es va anar estenent i guanyant territoris. Sota els regnats de Osman I, Orkhan, Murad I i Beyazid I, l’imperi originari de l’Àsia Menor va anar expandint-se cap a Occident, arribant a conquerir tota la zona dels Balcans, com Bulgària i Sèrbia el 1326 i Adrianòpolis el 1361. Després de la Caiguda de Bizanci, l’Imperi Turc va tenir un període d’esplendor de dos segles, entre el segle XVI i el XVII. En aquests segles l’Imperi controlava gran part del Sud-est europeu, l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, amb límits a l’Oest pel Marroc, a l’Est pel Mar Caspi i al Sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia.

A partir del segle XVII, l’Imperi Otomà comença a perdre territoris i no és fins al segle XIX que molts països d’Europa comencen a independitzar-se. És aleshores quan sorgeixen la majoria dels països dels Balcans. Amb l’ajuda de Rússia i Venècia, als quals Turquia els havia tret el domini comercial i polític del Mediterrani oriental i l’accés a l’Àsia Menor, Montenegro s’allibera el 1700. De manera semblant s’independitza Sèrbia el 1804, Grècia el 1829 i Moldàvia i Valàquia (actualment Romania) el 1856. Davant el poder de l’Imperi Rus i per por que controlés l’Estret dels Dardanels, Àustria i Anglaterra decideixen crear una barrera, concedint la independència a Bulgària, Sèrbia, Montenegro i Romania, i col·locant sota el domini Austrohongarès a Bòsnia i Hercegovina el 1908, obligant també a què Turquia acceptés la independència d’Albània.

Entre 1912 i 1913 Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro s’alien per combatre l’Imperi Otomà i s’inicia la Primera Guerra Balcànica. Com a resultat d’aquesta guerra, els territoris de l’Imperi Otomà són repartits i Bulgària decideix atacar els seus aliats. D’aquesta manera s’inicia la Segona Guerra Balcànica, on l’Imperi Otomà recupera la Tràcia Oriental.

Després de la seva desastrosa participació en la Primera Guerra Mundial, l’Imperi Turc desapareix el 1922 i els moviments revolucionaris interns que l’havien enderrocat fundaren la República de Turquia el 1923.

1.3.           La República de Turquia

Durant la Primera Guerra Mundial s’impulsa la creació del moviment nacional turc, sota el lideratge de Mustafa Kemal Atatürk. Aquest lluità per abolir l’Imperi Turc i eliminar el sultanat i es proclama finalment com a República el 29 d’octubre de 1923, traslladant la capital a Ankara. Mustafa Kemal va ser el primer president de la república i introduí diverses reformes amb l’objectiu d’eliminar el passat otomà i establir un estat laic.

Durant la Segona Guerra Mundial, Turquia entra a formar part del conflicte amb el bàndol Aliat el febrer de 1945 i entra també a formar part de les Nacions Unides. Després de lluitar a la Guerra de Corea, Turquia va entrar a formar part de l’OTAN, el 1952. Entre els anys 60 i 80 aquest país pateix diversos cops d’estat militars i es troba en un període de gran inestabilitat política. Cap als anys 90 i fins l’actualitat, Turquia segueix tenint bones relacions amb els Estats Units, tot i que sovint han arribat a tenir problemes amb els kurds i amb l’islamisme.

Importància de la Tràcia Oriental en relació amb els Balcans

Turquia és un país que des dels seus orígens es troba en un punt intermedi entre Orient i Occident, entre Europa i Àsia. Ja amb l’Imperi Romà s’estableix la capital a Istanbul, i no és fins la creació de la República de Turquia que la capital es desplaça a Ankara. Istanbul és la ciutat que connecta Europa amb Àsia perquè geogràficament es tracta d’una zona estratègica. Des del territori de la Tràcia Oriental es controla el territori europeu, però també, el Mar Negre, el Mar Mediterrani, el Mar de Màrmara, l’Estret del Bòsfor i l’Estret dels Dardanels.

La Tràcia Oriental i, en general, Turquia, és un territori geogràficament estratègic que ha tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la història i la cultura del país, però també del comerç. La gran extensió de terreny que aconsegueix l’Imperi Otomà i el moviment migratori originat a partir de les rutes de comerç provoquen la connexió de les diverses cultures autòctones del territori. La cultura musulmana que arriba de l’Imperi Turc es fusiona amb les altres cultures que ja existien als Balcans, però alhora la mateixa cultura de l’Imperi adopta trets específics de cada regió. Per tant, gran part de l’entramat cultural que trobem als Balcans és conseqüència directa de molts anys de dominació turca. En aquest sentit, com la Tràcia Oriental es troba en territori europeu, les connexions són molt més properes que amb la resta de Turquia. És a dir, culturalment, la Tràcia Oriental és més pròxima a Occident que a Orient.

Demografia de Turquia

Immigrants a Turquia segons el seu país d’origen. Font: Barcelona Centre for International Affairs

Pel que fa a la demografia de Turquia hem de distingir entre la part més europea i la part més oriental, així com també hem de veure l’evolució que aquesta ha tingut d’ençà que es proclama la República de Turquia.

Amb una natalitat elevada i una mortalitat progressivament reduïda, la població de Turquia passà dels 13 milions d’habitants el 1927 als 18 milions l’any 1945. Després de participar en la Guerra de Corea i patir un llarg període d’inestabilitat política, la població seguia augmentant progressivament, arribant als 35 milions l’any 1970 i a 45 milions l’any 1980. A partir dels 80 el creixement de la població va anar disminuint poc a poc, ja que la taxa de natalitat havia anat baixant considerablement, així com la mortalitat, degut a l’augment de la qualitat de vida del país. Tot i que l’augment de la població s’estava frenant progressivament, Turquia es mantenia per sobre de la mitjana mundial el 1995, amb un creixement del 15,7‰.

Taula de població i densitat de Turquia des del 1960 fins el 2016. Font: datosmacro.com

Actualment trobem diferències respecte a la natalitat dintre de les regions turques. És per aquest motiu que és interessant destacar la baixa natalitat de la Tràcia Oriental. Com hem esmentat abans, culturalment la Tràcia Oriental és més propera a l’Europa Mediterrània, però també ho és respecte a les dinàmiques de població. En aquest sentit, trobem que la taxa de fecundació de la part europea de Turquia es troba entre l’1 i el 2 l’any 2013, mentre que a la part més oriental de Turquia arriba fins als 4 o 5. A més, Una de les ciutats amb més poblades de Turquia no és la capital, Ankara, que es troba en part oriental del país, sinó Istanbul, que històricament ha estat la que ha tingut més importància. De fet, aquesta ciutat és una de les més grans i poblades del món.

Tassa de fecunditat de Turquia per províncies (2013). Font: Wikipedia.com

Històricament, Turquia ha estat un país amb molt de flux migratori, sobretot en l’època imperial i degut, en part, a les rutes comercials. En aquest sentit, la migració que s’ha produït en aquest període de la història ha estat interna, entre els països que formaven part de l’Imperi Otomà. No obstant, cal recordar que en èpoques anteriors també ha estat un país receptor d’immigració, on es va produir l’expansió dels grecs a la Tràcia Oriental, l’arribada de l’Imperi Romà o fins i tot, l’arribada dels pobles eslaus i búlgars a la zona dels Balcans.

Després de la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, amb llargs períodes d’inestabilitat política i econòmica, Turquia també va ser un país immigrant. A la segona meitat del segle XX, mentre paral·lelament s’estava produint una migració interna de les àrees rurals cap als centres urbans, Turquia firma acords amb Alemanya el 1961, així com amb Àustria, França, Bèlgica, els Països Baixos i Suècia.[4] Molta població turca va marxar del seu país per qüestions econòmiques i es van dirigir a aquests països de l’Europa Central, sobretot a Alemanya, on s’estima, segons dades del 2007, que hi ha 1.629.480 turcs.

Població turca arreu del món. Font: Wikipedia.com

Al mateix temps també és interessant veure com molts països dels Balcans, principalment les zones més rurals, es desplacen a Turquia per qüestions econòmiques. D’aquesta manera ens trobem en un país d’emigrants que alhora rep immigració de zones encara més pobres econòmicament o, simplement, de la descendència turca a l’estranger.

Immigrants a Turquia segons el seu país d’origen. Font: Barcelona Centre for International Affairs

---

[4] Barcelona Centre for International Affairs. Las migraciones en la República de Turquía.

Principals sectors econòmics de la Tràcia Oriental

Encara que actualment Turquia ha anat experimentant una industrialització progressiva i les ciutats més grans s’hagin modernitzat ràpidament, l’agricultura encara ocupa un lloc important en l’economia del país. El sector primari contribueix al PIB amb un 8% i crea ocupació en gairebé un quart de la població, concretament en un 19,7%.[1] No obstant això, el nivell productiu d’aquest sector és baix, en part, degut al baix nivell tecnològic i a les petites propietats.

La superfície de terra dedicada als conreus és d’un 36%, mentre que les pastures ocupen un 16,6% del territori.[2] Si ens fixem en l’agricultura dels altiplans, veurem que es cultiva principalment cereals: blat i ordi, però també trobarem plantacions de cotó i tabac a la zona de la Tràcia Oriental. Altres conreus que trobem són el lli, el sèsam, el gira-sol, la soia i la colza. A la part europea de Turquia també es cultiva la tríada mediterrània: vinya, blat i olivera. Pel que fa a la ramaderia és important el sector oví i la pesca és intensa en el Mar de Màrmara.

En la indústria destaca el sector manufacturer, que correspon al 27% del PIB del país i dóna treball a més del 26% de la població.[3] Dintre d’aquest sector, la indústria tèxtil del cotó, la llana i la seda és el més important, juntament amb l’automoció.

Finalment, el sector terciari aporta el 64,9% del PIB i ocupa una mica més de la meitat de la població, un 51,9%. Una de les fonts econòmiques principals és el turisme, el creixement del qual s’ha accelerat exponencialment des dels anys 80. El turisme representa el 4% del PIB i els destins principals són Istanbul i la Capadòcia.

---

[1] Santander Trade Portal. Turquía: política y economía. Gener del 2016.

[2] Íbid.

[3] Íbid

Relació de la Tràcia Oriental amb la UE

Turquia des del domini de l’Imperi Otomà ha tingut molta relació amb Europa per qüestions polítiques i territorials. Amb la fi de l’imperi Otomà i la construcció d’una nova República, Turquia ha anat intensificant les seves relacions amb Occident. Com hem vist a l’apartat d’història del present treball, l’any 1945 entra a formar part de les Nacions Unides, però posteriorment també entra a formar part del Consell d’Europa el 1949, l’OTAN el 1952, l’OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) el 1961, l’OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) el 1973 i el G-20 el 1999.

No obstant això, les negociacions de Turquia per entrar a formar part de la Unió Europea han estat llargues  i complicades i, de fet, encara no s’ha arribat a un acord. El 2009 es van fer 50 anys de la negativa de Turquia per convertir-se en membre associat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), predecessora de la UE. Tot i així, i davant la possibilitat d’entrar a formar part de la UE en un futur, Turquia comença un llarg període de reformes econòmiques. El 2005 es van iniciar les negociacions formals d’adhesió  a la Unió Europea, ja que es van reconèixer el compliment dels requisits democràtics, polítics i econòmics.[1]

Turquia és un país que es troba entre Orient i Occident i, de fet, pertany a organitzacions i estructures tant occidentals com orientals. Un dels problemes que posa de manifest la diferència amb occident és la religió, ja que a Turquia hi ha una majoria musulmana. No obstant això, Turquia ha fet un esforç històric per crear una democràcia laica –molts cops posada en dubte– basada en models occidentals que sigui compatible amb la religió i culte dels seus ciutadans.

L’economia de Turquia no suposa cap problema per la Unió Europea, ja que avui dia és la sisena economia més gran d’Europa i el creixement econòmic al llarg dels últims anys ha estat important. El que sí que dificulta les relacions amb la UE són els conflictes que ha tingut recentment amb Xipre. Turquia va envair aquesta illa el 1974, creant la República Turca del Nord de Xipre, i actualment només ha estat reconeguda per Turquia. D’aquesta manera la qüestió xipriota es converteix en un dels majors problemes per adherir-se a la Unió Europea. Per aquesta qüestió, Alemanya i França han decidit bloquejar les negociacions. A més d’aquests problemes de pes se li suma el fre en les reformes proposades per Turquia i la restricció de la llibertat de premsa o la discriminació de les minories.

---

[1] Laura Batalla Adam. “Turquía: el eterno candidato a la Unión Europea”. Revista Española de Relaciones Internacionales. Nº 5

Gastronomia turca

La gastronomia turca al llarg de la història, sobretot sota el domini de l’Imperi Otomà, ha influenciat altres cuines dels països sotmesos, com per exemple dels Balcans. No obstant, la gastronomia turca rep influències tant de l’Orient Mitjà com de la dieta Mediterrània pròpia dels Balcans. Per tant, ens trobem davant d’una cuina molt característica de la qual podem trobar semblances amb les cuines d’altres països.

Aquesta gastronomia es caracteritza per tenir plats molt elaborats, amb una gran diversitat d’ingredients i processos culinaris complexos. També és molt característica la utilització de moltes espècies diferents en un mateix plat, sense anul·lar el gust dels seus components, només per intensificar-los.

Des del punt de vista nutricional es tracta d’una dieta molt equilibrada, ja que combina els vegetals en la majoria dels seus plats o, fins i tot, es converteixen en el plat principal. L’albergínia, el carabassó, el pebrot, el tomàquet i el cogombre són les verdures més utilitzades. Es poden menjar com acompanyament a la carn, que normalment és de corder, o farcits amb carn picada i/o altres vegetals. La moussaka, per exemple és un plat típicament turc que també està present en la cuina grega. Es tracta d’una espècie de lasanya feta amb albergínia, carn picada, sofregit de tomàquet i salsa blanca. En la gastronomia turca també és important la presència dels llegums, com les llenties vermelles o els cigrons, i l’arròs com acompanyament.

Pel que fa a la carn, la més emprada és el corder, però també s’utilitza molt el pollastre o, en ocasions, la carn de vedella. Pel contrari, la carn de porc no s’utilitza perquè l’Islam, religió majoritària a Turquia, no permet menjar-ne. Un dels plats carnívors més coneguts de la gastronomia turca és el döner kebab, un plat de carn rostida servida amb vegetals crus, arròs, i pa de pita.

Els làctics també tenen un paper important en la gastronomia turca, sobretot el iogurt. Aquest ingredient s’utilitza per fer salses, però també begudes, com l’ayran, a base de iogurt, llimona i sal, o sopes fredes amb iogurt i cogombre, com el cacik.

En la gastronomia turca també és característica la rebosteria. D’origen àrab, les postres destaquen per la seva dolçor, ja que s’utilitza molt la mescla entre els fruits secs i la mel. Un exemple és la Baklava, pastisset de pasta de fil amb nous, pistatxos i mel.

Tant el te com el cafè són les begudes més consumides a Turquia. El te negre, de procedència xinesa, es cultiva al nord de Turquia i és un dels majors exportadors del món. El cafè, tot i que no es cultiva a Turquia, s’elabora en aquest país, atorgant un gust molt característic, intens però sense ser molt amarg i suau. S’acostuma a prendre sense llet i es deixa reposar perquè al fons de got es quedin els pòsits del cafè.

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 1

1. Bòsnia i Hercegovina a la regió dels Balcans

Bòsnia i Hercegovina es troba situada geogràficament a la zona est de la regió dels Balcans. Més concretament, el país limita al nord i a l’oest amb Croàcia i amb el mar Mediterrani, a l’est amb Sèrbia i al sud amb Montenegro. Bòsnia i Hercegovina és una de les regions més grans dels Balcans amb 51.197 km² de superfície. La relació que estableix el país amb la resta de la regió balcànica és estreta i complicada. De fet el país es podria resumir tal i com Burg i Shoup diuen a The war in Bosnia-Herzegovina:

Bosnia-Herzegovina could be seen as the archetypal Balkan State. Ethnically diverse until recently economically passive and lacking in internal communications, it bred a culture and society of “mountain men”. But it also lay across important lines of communication from the interior of Europe to the coast of the Adriatic, and occupied a strategic location that attracted the attention and ambitions of outside military powers from the time of the Turks to World War II.[1]

La mescla cultural i religiosa és deguda al fet que la regió balcànica ha esdevingut des de segles una zona conquerida per diferents pobles i imperis. Des de l’imperi romà fins l’imperi bizantí, els interessos per a dominar aquest territori han sigut constants al llarg de la història. Però l’imperi que més ha dominat la regió fins a l’època contemporània ha sigut l’imperi Otomà, el qual es va establir als Balcans des del segle XVI. Aquest escenari canvia a partir dels segles XIX i XX ja que les diferents regions s’independitzen de l’imperi Otomà progressivament. A principis del segle XX els Balcans passarà a ser un escenari de tensions i interessos mundial. Concretament, davant de la por de que l’imperi Rus acabés dominant l’Estret dels Dardanels, Àustria i Anglaterra decideixen crear una frontera independitzant els pobles de Bulgària, Sèrbia, Montenegro i Romania, i posant sota domini de l’imperi Austrohongarès a Bòsnia i Hercegovina. A partir de l’any 1912 començaran les Guerres Balcàniques les quals conduiran a la regió a una escala de tensió que esclatarà a Sarajevo, quan un grup radical serbi pro-iugoslau mati a l’hereu de l’imperi austrohongarès Francesc Ferran d’Àustria. Aquest esdeveniment serà el detonant de la Primera Guerra Mundial.

Així doncs, es pot apreciar la complexitat relacional de la regió bòsnia amb la resta del territori balcànic. Bòsnia i Hercegovina esdevé un actor important de la història balcànica en molts moments, però potser un dels moments més destacats és durant les guerres Iugoslaves, als anys 80 i 90 del segle XX. Bòsnia i Hercegovina formava part de la República Federal Socialista Iugoslava que sota el seu paraigües agrupava als països de la zona est dels Balcans. Cap als anys 80 i amb la mort de Tito, el principal líder polític, la República Federal Socialista Iugoslava es desfà i afloren les diferències nacionalistes entre els diferents territoris. En aquest moment és quan s’inicien les anomenades guerres iugoslaves on Bòsnia i Hercegovina patirà un dels episodi més violents de la seva història recent. El conflicte pel qual passa el país es desenvolupa a dos nivells: un intern i l’altre extern. Per una banda, Bòsnia esdevé dividida internament pels grups nacionalistes de més pes al país: els serbis, els croats i els bosnis musulmans. Els partits nacionalistes, amb la caiguda del règim comunista destrueixen el fràgil equilibri multiètnic que s’havia aconseguit amb Tito. D’altra banda, el conflicte extern també ve donat per la caiguda de Iugoslàvia, ja que la pau entre els diferents territoris que envoltaven Bòsnia i Hercegovina permetien que el propi país visqués en pau també. Quan el regim comunista col·lapsa la pau entre pobles cau amb ell, i les friccions nacionalistes surten a la llum dins i fora del país[2].

---

[1] Burg, Steven L.; Shoup, Pauls S., The War in Bosnia-Herzegovina. Ethnic Conflict and International Intervention, M.E. Sharpe, USA, 2005, p. 18.

[2] Burg, Steven L.; Shoup, Pauls S., The War in Bosnia-Herzegovina. Ethnic Conflict and International Intervention, M.E. Sharpe, USA, 2005, p. 62 .

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 2

2. Història política del país i la seva organització territorial

La història política del país ve força marcada per les guerres iugoslaves i, més concretament, pels acords de Dayton (1995) els quals van portar la pau i un nou sistema polític al país.  Després de les guerres iugoslaves el país esdevé dividit per la formació  dos estats casi separats: la República de Srpska (1992) i la Federació de Bòsnia i Hercegovina (1994). Gràcies a l’acord de Dayton aquests dos sistemes amb la seva pròpia constitució són ajuntats sota el paraigües de Bòsnia i Hercegovina. Tot i així els dos estats presenten maneres de funcionar molt diferents ja que la República Srpksa presenta un sistema unitari on domina el poble serbi, i en canvi La Federació de Bòsnia i Hercegovina presenta una república autònoma descentralitzada dividida territorialment en deu cantons. D’acord amb la Constitució del país, els dos òrgans tenen certa autonomia i drets particulars.  

El sistema polític de Bòsnia i Hercegovina està constituït per una presidència, una assemblea parlamentària i un consell de ministres. La presidència és el màxim òrgan de govern el qual s’organitza seguint la tradició iugoslava ja que es tracta d’una presidència col·lectiva pròpia d’un sistema federal com el de Iugoslava. En aquest context la presidència de Bòsnia i Hercegovina rotava entre nou membres es quals eren escollits pel Parlament. No fou fins l’any 1990 que es van introduir eleccions directes i el nombre de representants de presidència va ser reduït a set: dos de croats, dos de serbis, dos de musulmans i un del grup ètnic naroda. Aquest sistema torna a canviar l’any 1995 quan la presidència és constituïda per un representant bosni musulmà, un croat i un serbi. L’elecció dels tres representants ve condicionada per la distribució territorial del país ja que els votants de la Federació de Bòsnia i Hercegovina escullen per votació directa a un bosni musulmà (també anomenat “Bosniak”) i a un croat. Pel que fa als votants de la República Srpska (serbobosniana) escullen el membre serbi. Aquest sistema provoca que minories ètniques que no pertanyin a aquests tres principals grups quedin exclosos d’una representació directa al màxim òrgan de govern.

El següent element del sistema polític és l’Assemblea Parlamentària, el qual és un òrgan de govern relativament nou pel país, ja que és un país que no disposa d’una llarga tradició parlamentària. El primer intent de construcció parlamentari fou l’any 1900 sota la supervisió d’Austro-Hongria, on 92 membres tenien dret a consultar i proposar lleis però no podien legislar. Més tard durant el regne de Iugoslavia Bosnia i Hercegovina no torna a formar un parlament. No és fins la República Federal Socialista Iugoslava que el procés de creació d’un Parlament torna. L’any 1990 s’estableix un sistema bicameral format per un consell ciutadà i un consell municipal. Amb l’esclat de la guerra aquest sistema es desfà i no és fins els acords de Dayton que es reconfigura altre cop el sistema polític creant l’Assemblea Parlamentària, la qual s’organitza a través de la Casa dels Representants i la Casa de les Persones. La Casa dels Representants està formada per 42 delegats els quals són escollits de forma directa: dos terços per la Federació i el terç restant per la República Srpska. La Casa de les Persones està constituïda per 15 membres, cinc de bosnis musulmans, cinc de croats i cinc de serbis.  Aquests delegats són escollits de la següents manera: els cinc serbis són escollits per l’Assemblea Nacional de la República Srpska, mentres que els bosnis musulmans i els croats són escollits pels membres bosnis musulmans i croats de la Casa de les Persones de la Federació. En resum, la creació de les dos cambres va en funció de la igualtat en nombre de persones pertanyents a les tres ètnies predominants.

Per últim, tenim el Consell de Ministres el qual l’any 1997 estava regit per a una estricte paritat representativa dels tres grups ètnics hegemònics. A més, les decisions havien de ser preses per consens entre els tres grups. Aquest Consell de Ministres estava dirigit per una co-presidència que rotava cada vuit mesos. La complexitat d’aquest sistema obliga l’any 1999 a refer el sistema de presidència del Consell de Ministres fet que no es fa realitat fins l’any 2002 per desavinences internes. Finalment, l’any 2002 el sistema de co-presidència és canviat per un president i dos diputats els quals representen els tres grups ètnics però no duen a terme rotació.[1]

---

[1] Gavric, Sasa/Damir, Banovic/ Barreiro, Mariña, 2013, The Polytical System of Bosnia and Herzegovina . Institutions-Actors-Processes, Sarajevo, Sarajevski otvoreni centar/Sarajevo Open Centre.

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 3

3. La relació amb la Unió Europea

En el context de les Guerres Iugoslaves la Unió Europea és interpel·lada a actuar com a mediadora en el greu conflicte que viu Bòsnia i Hercegovina. Tot i així la UE no és l’únic actor en el conflicte, ja que el conflicte és intervingut a escala internacional. La UE va ser un dels actius importants a l’hora de conduir el país cap als actors de pau de Dayton de l’any 1995.

Pel que fa a relacions més properes al present, segons la organització del Banc Mundial[1], Bòsnia  i Hercegovina és un dels països candidats a formar de la Unió Europea. Vint anys després del conflicte iugoslau el país mostra des de fa anys signes de millora economia i estabilitat política, dos factors favorables per a l’entrada al grup. Tot i així destaca que degut a la crisi econòmica mundial el país a partir de l’any 2008 s’ha vist ressentit. El Banc Mundial també observa que aquesta davallada en l’economia des de 2008 no ha estat seguida d’una remuntada i que en els darrers dos anys la seva activitat en la Eurozona ha estat minsa o si més no poc atractiva per la Unió Europea.

---

[1] http://www.worldbank.org/en/country/bosniaandherzegovina/overview

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 4

4. Demografia: distribució de la població, dinàmiques demogràfiques i migracions

Font: Wikipedia

Aquest mapa ens mostra la densitat de població distribuïda per les diferents regions que conformen Bòsnia i Hercegovina. Es pot observar com el patró d’agrupament de població intensifica la seva quantitat en zones determinades, la majoria a prop de la capital, Sarajevo. També es pot apreciar l’augment de població en espais frontereres i com la població decau en les zones més interiors del país. La població total actual (2014) de Bòsnia i Hercegovina és de 3, 817,554 habitants i mostra un decreixement anual del -0.2% segons dades del Banc Mundial. La densitat de població (persones per km²) és de 74.6.

Pel que fa al fenomen migratori, segons la Comissió Europea de Treball, Afers socials i Inclusió[1], Bòsnia i Hercegovina es defineix com un país principalment migrant però amb un patró determinat en tres fases. La primera fase migratòria succeeix entre els anys 1992-1995 durant les Guerres Iugoslaves durant gairebé la meitat de la població es desplaça. La segona fase coincideix amb els anys de postguerra (1996-2000) on es produeix el fenomen invers, els refugiats que havien marxat durant el primer període ara són repatriats cap a Bòsnia i Hercegovina. Finalment el tercer període és l’actual, on les migracions són voluntàries. Segons dades de la Comissió Europea, des de l’any 2000 entre uns 15.000 i 20,000 bosnis emigren cap a la Unió Europea cada any. Però no només emigren a la Unió Europea sinó que els seus principals destins també inclouen els Estats Units, Sèrbia i Eslovènia. Els perfils d’emigrants són estudiants, treballadors i famílies, població principalment activa i jove la qual fa perdre força de treball i envelleix el país. Bòsnia i Hercegovina és un dels països que pateix el fenomen anomenat “fuga de cervells”.

---

[1] Kacapor-Dzihic, Zehra/Oruc, Nermin, 2012,  Social Impacts of Emigration and Rural-Urban Migration in Central and Eastern Europe. Final Country Report. Bosnia and Herzegovina, , European Commission DG Employment. Social Affairs and Inclusion.

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 5

5. Principals regions econòmiques

Observant el Producte Interior Brut del país es pot apreciar que segons la seva distribució per sector econòmic, Bòsnia i Hercegovina té una economia on el sector més potent és el tercer sector, seguit del sector de la industria i finalment el menys potent és el sector agrari[1]. Pel que fa a les regions econòmiques, Sarajevo és la més important de tot el país ja que és on s’hi concentren les principals activitats econòmiques i turístiques. A la ciutat de Sarajevo és on es troben les principals seus financeres a més de ser una ciutat a l’alça pel que fa al seu desenvolupament i expansió. Després de Sarajevo, la regió de Mostar presenta una economia més enfocada a la industria de la siderúrgia (herència de l’època de la República Federal Socialista Iugoslava), al sector de les telecomunicacions i al turisme també. Finalment en fixem amb la regió de Prijedor la qual per la seva situació geogràfica mostra una economia prospera gràcies als contactes amb altres països europeus. És per això que la ciutat de Prijedor, en els darrers anys, a viscut un creixement del sector financer i una de les principals zones d’expansió econòmica del país.  A més, la regió de Prijedor també disposa d’un potent sector agrari, pesquer i ramader gràcies a la seva disposició geogràfica ja que disposa del llac Sanicani el qual és un dels principals productor de peix del sud-est d’Europa.[2]

---

[1] http://ec.europa.eu/enlargement/bosnia_and_herzegovina/economical_profile_en.htm

[2] https://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Bosnia_and_Herzegovina

Bòsnia i Hercegovina. Apt. 6

6. Pel·lícula Grbavica de Jasmila Zbanic

La pel·lícula Grbavica es va realitzar l’any 2006 per la directora Jasmila Zbanic. El film mostra la història d’una supervivent a la guerra de Bòsnia i Herzegovina durant les guerres Iugoslaves. La protagonista, Esma, va ser víctima de violacions per part dels Chetnik, un grup armat de serbis que van tenir assetjada la zona de Grbavica durant els anys de la guerra i posteriors a ella. La pel·lícula es centra en el dolor silenciat dels milers de víctimes que van patir aquestes atrocitats i com és el dia a dia de totes elles representat en Esma, la qual conviu amb la seva filla fruit de la violació del passat. A la pel·lícula també es pot apreciar les conseqüències d’una guerra tan a nivell social com a nivell físic. En un moment donat de la pel·lícula, un dels personatges secundaris diu que ell estava estudiant però que amb la guerra es va veure obligat a abandonar els estudis. Amb aquest petit detall la pel·lícula ens mostra com amb una guerra es perd tota una generació, la qual o mor o resta menys qualificada del que hauria d’estar. La mateixa protagonista ha de treballar de cambrera en un local de nit per a sobreviure, tot i no ser aquest el seu ofici. En algunes escenes apareixen edicis abandonats o cremats, destrossats durant la guerra. Aquests espais inhòspits fan palès que el record del conflicte encara és molt viu. Finalment, un altre aspecte molt rellevant és la presència de la violència metaforitzada amb la pistola que acaba agafant Sara per  apuntar a la seva mare i obligar-la a dir la veritat sobre el seu pare. Aquest és el punt àlgid del film, on la càrrega simbòlica és enorme. La guerra tot i haver acabat ha deixat reminiscències de violència per a tots els habitants, inclús aquells que no han viscut el conflicte plenament com és el cas de la jove Sara, ja que a l’escola es troba amb molts companys de classe que tenen pares màrtirs de guerra i és quan ella es comença a preguntar qui és el seu pare. És molt interessant com el sentiment d’orgull nacional està molt present en les criatures com a quelcom molt proper a elles. El fet de tractar amb nens també permet veure un sector de la societat que no té tants prejudicis i té la gosadia de preguntar, de voler saber la veritat, fet que potser el sector adult, encara molt marcat per la guerra, es veu incapaç d’assumir la responsabilitat de preguntar. Per aquest motiu, el silenci en la pel·lícula és un aspecte clau, perquè evidencia aquest ambient de tabú. La violència és un estigma col·lectiu que perviu més enllà de la guerra, és un trauma que necessita més d’una generació per a ser oblidat. La directora amb molta subtilesa ens mostra una societat desfeta, una ciutat de postguerra i uns traumes latents que fluctuen per sota de l’aparent pau. La subtilesa és essencial per a tractar el tema de les violacions sistemàtiques, ja que és un tema molt tabú per al poble bosni encara avui dia, i la subtilesa, el fet de no evidenciar del tot allò succeït reflecteix molt bé la situació de la societat bòsnia després de la geurra.

En una entrevista a la directora de la pel·lícula, es denuncia que la situació en la qual es trobaven les dones víctimes de violacions abans de fer el film era de completa ignorància per part del govern i de la societat bòsnia. Després del film es van aconseguir firmes per a canviar la llei i fer que aquestes dones violades sistemàticament durant la guerra rebessin una compensació econòmica. És realment impactant veure com tot un gran contingent de persones no eren reconegudes pel govern mentre un altre col·lectiu que també havia sofert la guerra si que era reconegut com a víctima de guerra. Paradoxalment, les víctimes més víctimes del conflicte eren obviades i no és fins la pel·lícula de Jasmila Zbanic a l’any 2006 que això canvia de forma parcial. Tot i així, el tabú i el silenci encara són presents, ja que moltes de les víctimes van ser convidades a parlar sobre el que succeí o a veure la pel·lícula però s’hi van negar. El fet de que durant tants anys no se les hagi ajudat per part de la societat bosnia ha fet que aquest col·lectiu de víctimes s’avergonyeixi encara més i no vulgui parlar-ne en absolut ja que  estan, tal i com Zbanic, retraumatitzades.

Aquest període tan violent ha estigmatitzat al país de forma perpetua, essent vist des de l’exterior com un dels escenaris més violents durant les guerres iugoslaves, i no només això sinó que és vist com un país fragmentat i encara traumat. De fet, una primera cerca bibliogràfica sobre el país parla fonamentalment sobre els conflictes bèl·lics, essent difícil veure-hi una cara amable i feliç del país. Tan és així que en un primer moment la meva voluntat era parlar d’un aspecte cultural interessant i allunyat al màxima possible de la guerra en aquest apartat lliure, però això no m’ha estat possible. Sembla ser que el país de Bòsnia i Hercegovina és bastant hermètic culturalment, i tot i haver demostrat una gran remuntada uns anys després de la postguerra, demostra que encara li queda un llarg camí per recórrrer per a fer net de tot estigma bèl·lic.

Bòsnia i Hercegovina. Bibliografia

Burg, Steven L./ Shoup, Pauls S., 2005, The War in Bosnia-Herzegovina. Ethnic Conflict and International Intervention, USA, M.E. Sharpe.

Gavric, Sasa/ Damir, Banovic/ Barreiro, Mariña, 2013, The Polytical System of Bosnia and Herzegovina . Institutions-Actors-Processes, Sarajevo, Sarajevski otvoreni centar/Sarajevo Open Centre.

Kacapor-Dzihic, Zehra; Oruc, Nermin, 2012, Social Impacts of Emigration and Rural-Urban Migration in Central and Eastern Europe. Final Country Report. Bosnia and Herzegovina, European Commission DG Employment. Social Affairs and Inclusion.

http://www.worldbank.org/en/country/bosniaandherzegovina/overview [Data de consulta: 4/03/2016]

http://ec.europa.eu/enlargement/bosnia_and_herzegovina/economical_profile_en.htm [Data de consulta: 4/03/2016]

https://en.wikipedia.org/wiki/Economy_of_Bosnia_and_Herzegovina [Data de consulta: 5/03/2016]

Zbanic, Jasmila, Grbavica, 2006.

L'arquitectura religiosa dels Balcans

La regió dels Balcans mostra unes característiques singulars degut a la seva disposició geogràfica. Es troba en una situació de confluències culturals i religioses molt diverses, és un territori que fa de pont entre orient i occident, entre est i oest. Els Balcans és el que podríem anomenar un territori frontissa. Aquesta característica tan especial es pot veure reflectida en moltes facetes, però una de les més interessants és la mescla religiosa. En aquesta nova entrada al blog farem un recorregut per les diferents arquitectures religioses centrant-nos en el cristianisme i l’islam, les quals són representants d’occident i d’orient respectivament.

Com hem esmentat en entrades anteriors, la història dels Balcans es caracteritza pels continus enfrontaments entre quatre grans imperis (l’Imperi Rus, l’Austrohongarès, l’Otomà i el Germànic). D’aquesta manera, la història de la regió és determinant per originar tot un entramat cultural complex on la religió hi té un pes molt important.

Quan es produeix el Cisma d’Orient i Occident, el 1054, el Cristianisme Ortodox es difon per l’Europa Oriental gràcies a la importància de l’imperi Bizantí. Amb l’arribada dels búlgars i els eslaus, molts països dels Balcans que havien estat tradicionalment catòlics adopten el Cristianisme Ortodox provinent dels països eslaus. L’Islam arriba en aquesta regió al segle XIV amb l’Imperi Otomà. La interacció entre les poblacions musulmanes procedents de Turquia amb alguns països de la regió balcànica van produir la islamització d’algunes zones com Albània, Bòsnia i Hercegovina i l’actual Kosovo.

Actualment, la regió dels Balcans presenta una majoria catòlica, ortodoxa i musulmana i la distribució de la població segons les seves creences ha estat més o menys estable al llarg de la història. Pel que fa a la comunitat jueva, els Balcans concentraven una de les comunitats més antigues d’Europa. No obstant, amb la Segona Guerra Mundial molts jueus van escapar i altres van ser exterminats durant la Xoà. Avui dia ni tan sols trobem una minoria jueva en els països balcànics.

Font: CIA (http://1.usa.gov/1sF9XBq)

Arquitectura islàmica

Abans de l’arribada de l’Imperi Otomà, a la regió dels Balcans hi predominava culturalment l’Imperi Bizantí, que tenia la seva capital a Constantinoble, actual Estambul. Amb la caiguda de Constantinoble el 1453 i la propagació de l’Imperi Turc, els otomans construeixen els seus edificis propis seguint l’estil bizantí. En l’àmbit religiós, es construeixen grans mesquites basades en models arquitectònics bizantins, com per exemple, Hagia Sophia o la mesquita de Süleymaniye, a Estambul. Durant almenys 500 anys aquestes construccions bizantines serviren com a models per la majoria de mesquites musulmanes. Per tant, l’arquitectura otomana s’ha d’entendre com el desenvolupament de l’arquitectura bizantina però sota un canvi religiós islàmic i un nou ordre polític.

En aquest sentit, els otomans van desenvolupar una arquitectura molt rica, on van saber dominar i compaginar la tècnica amb la decoració. Es creen grans espais interns mitjançant les voltes i les cúpules i s’aconsegueix crear harmonia entre els espais interns i externs i la llum interior.

Dintre de l’arquitectura otomana podem distingir diversos períodes:

-          Període Otomà temprà

-          Període de Bursa (1299 – 1437)

-          Període Clàssic (1437 – 1703)
-          Període tulipà (1703-1757)
-          Període barroc (1757 – 1808)
-          Període Imperi (1808 – 1876)
-          Període tardà (1876 – 1922)

Del Període Clàssic cal destacar la Mesquita del Sultà Ahmed, també coneguda com la Mesquita Blava degut a la seva rica decoració interna a partir de rajoles de ceràmica d’aquest color. Aquesta construcció la trobem a Estambul i va ser obra de Sedefkar Mehmet Aga. Construïda entre 1609 i 1617, està situada davant de l’església de Santa Sofia i és l’única de la ciutat que té 6 minarets. El seu disseny és la culminació de diversos segles d’evolució de l’església bizantina i la mesquita otomana i en ella hi trobem una mescla d’elements bizantins amb l’arquitectura islàmica tradicional.

Pel que fa a l’interior de l’edifici el traçat de la planta és irregular, però tot i això l’arquitecte és capaç de crear harmonia amb els diferents elements constructius. Trobem un sistema de cúpules i semi-cúpules recolzades en tres exedres que acaba amb una gran cúpula central de 43 metres d’altura i 23,5 metres de diàmetre. L’interior de la mesquita està revestit amb més de 20.000 rajoles de ceràmica fetes a mà amb més de 50 dissenys diferents. En els nivells inferiors, les rajoles tenen un disseny més tradicional i, en canvi, a les galeries és més viu i cridaner. A l’exterior de la mesquita també hi trobem un pati rodejat per una galeria continua i un espai per l’ablució.

Mesquita del Sultà Ahmed (1609 - 1617), Estambul

La Mesquita Blava és un exemple paradigmàtic de l’arquitectura otomana religiosa, però a la resta dels països balcànics també trobem un estil similar al d’aquest període, encara que les construccions són molt més petites, estan construïdes amb materials més pobres i amb una decoració molt més senzilla.

Altres exemples d’arquitectura otomana religiosa a la regió dels Balcans seria la Mesquita Banya Bashi, a Sofia (Bulgària), la Mesquita Isa Bey, a Skopje (Macedònia), o la Mesquita Gazi Husrev-beg, a Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina).

Mesquita Banya Bashi, Sofia (Bulgària)

Isa Bey, Skopje (Macedònia)

Mesquita Gazi Husrev-beg, Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)

Pel que fa a l’arquitectura civil otomana, un dels millors exemples és el pont que trobem a la ciutat de Mostar, a Hercegovina. El Pont Vell o Stari Most s’alça sobre el riu Neretva i és un dels monuments històrics més famosos de l’antiga Iugoslàvia i, de fet, forma part del Patrimoni de la Humanitat des de 2005.

Considerat com un dels símbols de l’època otomana de Bòsnia i Hercegovina, el pont, que data del segle XVI, té una amplada de 4 metres i una longitud de 30 metres. A banda i banda trobem dues torres: la Torre Halebija i la Torre Tara, que van ser afegides al segle XVII. Aquest pont va ser destruït durant la guerra de Bòsnia, el 1993, però finalment va ser reconstruït el 2004.

Pont Vell de la ciutat de Mostar, Bòsnia i Hercegovina